Medicina

Portal: Ciències de la salut Articles relacionats amb Ciències de la salut

Vara d'Esculapi, símbol de la medicina

La medicina és la branca de les ciències de la salut que s'ocupa del diagnòstic i del tractament de les malalties per tal de mantenir o restablir la salut humana i també d'establir un pronòstic en cas de malaltia. En un sentit ampli, abasta la ciència i la prevenció i guariment de les malalties humanes. De tota manera, hi ha teràpies i tècniques relacionades amb la salut que no se solen considerar estrictament com a medicina (per exemple, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la infermeria i podologia), ja que en aquest cas es tracta de disciplines consolidades dins de les ciències de la salut.

La medicina té dues vessants: la primera, com a ciència o àrea de coneixement; la segona, com a aplicació d'aquest coneixement (professió mèdica).

[edita] Història de la medicina

Article principal: Història de la medicina

Totes les societats humanes, fins on arriba el registre arqueològic, històric i les fonts etnogràfiques posen de relleu que prendre cura de la malaltia i el mal, és un universal en la espècie humana. En canvi, el desenvolupament d'ocupacions o professions especialitzades és dona només en algunes. En molt poques hi ha desenvolupament d'institucions formals que prenguin cura dels malalts. El procés de medicalització, i de globalització, ha dut que el model institucional occidental sigui avui hegemònic en el món, però no exclou un amplíssim ventall de recursos de tot ordre que operen en totes les societats - també en les Occidentals, i que és el que coneixem com pluralisme mèdic o pluralisme assistencial . Totes les societats - incloses les post-industrials combinen recursos procedents del coneixement empíric - la medicina experimental en deriva -, recursos de caire ritual o religiós, a moltes societats hi ha rols socials mediadors entre l'individu, el grup primari i la gestió de la malaltia, la interpretació de la qualpot ser o no de caire etiològic (vegeu antropologia mèdica).

Antigament, a Egipte, la medicina era patrimoni de les castes sacerdotals i revestia el caràcter de pràctica medicoreligiosa. A Mesopotàmia, la malaltia s'interpretava com a intervenció de mals esperits. Els Vedes, de la Índia, tenen descripcions superficials de nombroses malalties epidèmiques conjuntament amb els sortilegis per a curar els malalts i la pràctica de la cirurgia, tant plàstica com curativa. A la Xina, a l'any 3000 aC ja hi havia un gran desenvolupament de pràctiques mèdiques empíriques, com l'acupuntura.

Metge tractant un pacient. Museu del Louvre, París, França.

A l'Antiga Grècia destaquen els texts d'Hipòcrates, considerat pare de la medicina. A aquests texts s'aborden malalties des de perspectives naturalistes. És aquí quan, per primera vegada, deixen d'admetre's les intervencions de forces divines a la producció de malalties. L'escola alexandrina també va deixar grans llegats a la medicina.

L'Antiga Roma va desenvolupar les escoles i figures mèdiques d'origen grec sintetitzant i superant alguns treballs hel·lènics.

L'herència grega és conservada durant l'Edat Mitjana i transmesa principalment per traduccions fetes per àrabs i perses, que van completar moltes observacions gregues i van crear Escoles de Medicina i hospitals, que assentarien les bases dels moderns estudis universitaris. Destaca entre ells el metge àrab Avicena.

El Renaixement fou un període caracteritzat pel conflicte entre l'autoritat dels antics i l'observació directa en contacte amb la realitat, manifestant-se en primera instància a l'anatomia. Destaca la figura de Vesali i les seues aportacions a l'anatomia.

A partir de la segona meitat del segle XVII i durant el XVIII, la informació existent es va fent més precisa, ordenada i completa. El microscopi marca una fita fonamental a la biologia. Apareixen nous plantejaments, com ara la generació espontània, la preformació i l'epigènesi. Comença a constituir-se una primera etapa positivista. Apareixen concepcions enfrontades com ara la mecanicista o iatromecànica i la vitalista o iatroquímica a la fisiologia.

El segle XIX representa històricament el segle de la clínica i la fisiologia, en el context de la revolució industrial. Es desenvolupen al màxim els mètodes d'exploració clínica. La noció de l'evolució, la definitiva fonamentació de la teoria cel·lular, el coneixement de la natura i la fecundació, influeixen a la biologia en general, aconseguint un gran desenvolupament també a la fisiologia. El laboratori a la investigació mèdica obté una prominent importància durant la segona meitat d'aquest segle, amb el rigor científic i l'amplitud aconseguida per la microbiologia.

Es consoliden diverses especialitats, ajudades per las adquisicions cientificotècniques i les necessitats socials que van sorgint. La cirurgia, aconsegueix un gran desenvolupament per la introducció de l'asèpsia i l'anestèsia.

Durant el segle XX es profunditza el desenvolupament de les tècniques d'exploració, diagnòstic tractament, amb els raigs Röntgen, la radioteràpia, i l'aplicació de distints radioisòtops. També es fan notables avanços al camp de l'electrònica, amb la invenció de l'electrocardiografia i l'electroencefalografia. Noves disciplines es van desenvolupant, com ara la genètica, l'endocrinologia i la bioquímica.

La era de la quimioteràpia comença amb el descobriment de la primera sulfamida. Per altra part, al descobriment de la penicil·lina seguirà el de molts altres antibiòtics.

La cirurgia, continua també el seu avanç, aconseguint el desenvolupament de la cirurgia toràcica i del sistema nerviós. A més, el descobriment dels grups sanguinis fa que les transfusions sanguínies deixin de ser perilloses.

[edita] Pràctica mèdica

Fecundació "in vitro".

La medicina no només és un cos de coneixements teòrico-pràctics, sinó que és una disciplina que té els seus fonaments en un trípode:

• el metge, com a agent actiu en el procés sanitari;
• el malalt, com a agent passiu, i per això és el pacient; i
• l'entitat nosològica, la malaltia que és el vehicle i nexe de la relació entre el pacient i el metge.

La pràctica de la medicina combina la ciència i les humanitats. La ciència i la tecnologia proporcionen proves tangibles per a solucionar malalties i problemes sanitaris de grans poblacions. Les humanitats també són necessàries, perquè tant la intuïció com el bon judici clínic són crucials per a determinar tant el diagnòstic com el tractament correcte de cada pacient.

[edita] El sistema sanitari

La medicina es practica mitjançant el sistema sanitari, que és un sistema legal, financier i de credencials establit per un govern. Les característiques de cada sistema sanitari tenen un efecte molt significatiu en la forma en què es practica la medicina a cada territori.

L'àrea que més influencia la pràctica mèdica és la financera, donat que defineix qui paga el cost de la sanitat i de quina forma es paga als professionals sanitaris. Els sistemes sanitaris es divideixen, segons el seu finançament, en:

1. Sanitat basada en el mercat. Un exemple n'és el sistema sanitari dels EUA.
2. Sanitat pública universal. És el cas de la sanitat a Espanya i a molts altres països de la UE. Aquesta sanitat pública pot permetre o no un sistema privat paral·lel, segons el cas.

[edita] Organització sanitària

El sistema sanitari s'organitza en atenció primària, secundària i terciària.

L'atenció sanitària primària ofereix al pacient un primer contacte amb el sistema sanitari, a través de metges de Medicina general o especialistes. Es pot donar en CAPs (Centres d'Atenció Primària), escoles, empreses o la pròpia casa dels pacients entre d'altres. El 90% de les visites mèdiques poden ser solucionades directament en l'atenció primària. Això inclou el tractament de malalties agudes i cròniques, medicina preventiva o educació sanitària per totes les edats i sexes.

L'atenció sanitària secundària són serveis oferts per especialistes realitzats a les seves pròpies oficines, a clíniques o hospitals locals per a pacients que han estat referits des d'organismes d'atenció primària, on han tingut un primer diagnòstic o un primer tractament. Els pacients són enviats aquí per sotmetre's a proves més especialitzades o tractaments concrets duts a terme per especialistes en la matèria. Es poden incloure en aquest apartat el tractament en ambulatoris, unitats de cures intensives, serveis de fisioteràpia, medicina intensiva, etc.

L'atenció sanitària terciària és provista per especialistes que es troben a hospitals regionals i que estan equipats amb equips de diagnòstic i tractament que normalment no es troben als hospitals locals o a l'atenció primària. Aquí s'inclouen els pacients de malalties traumatològiques, cremats, trasplantaments d'òrgans, oncologia radiològica, etc.

[edita] Relació metge-pacient

Nounat essent auscultat.

La relació metge-pacient s'estableix quan un individu amb un problema de salut busca l'ajuda del metge (també s'estableixen altres relacions similars amb altres professionals sanitaris com ara els fisioterapeutes o les infermeres. Com a part d'aquesta relació, el metge ha de:

• Desenvolupar una relació cordial amb el pacient.
• Reunir dades (història clínica i exploració física, que combinarà amb proves complementàries)
• Analitzar i sintetitzar aquestes dades, i així elaborar un diagnòstic.
• Elaborar un pla de tractament (continuar amb les proves, teràpia, observació, seguiment,...).
• Seguir aquest pla de tractament i alterar-lo segons les millores del pacient.

La relació entre metge i pacient es documenta a la història clínica, que també serveix com a document legal a moltes jurisdiccions. Així, en cas d'haver de determinar la responsabilitat legal en cas de judici (per negligència mèdica, per exemple), aquest document serà crucial, donat que allí es registra tota la informació del pacient (preguntes que li fa el metge, proves complementàries, tractaments, evolució,...).

[edita] Habilitats clíniques

Una completa avaluació mèdica inclou una història clínica, un interrogatori al pacient, una exploració física, estudis d'imatge o de laboratori si són necessaris, anàlisi de les dades i una decisió per obtenir un diagnòstic, i un pla de tractament.

Els components d'una història clínica són:

• Símptomes: la raó de la visita mèdica. S'expressen amb paraules del propi pacient, i són guardades juntament amb la duració de cada símptoma.
• Història de malalties actuals: l'ordre cronològic en que van apareixent els símptomes i una explicació més detallada de cada un.
• Activitat actual del pacient: ocupació, passatemps, tot allò que el pacient fa actualment.
• Medicació: medecines que pren el pacient actualment. També s'anoten les al·lèrgies a medicaments.
• Història mèdica anterior: problemes mèdics concurrents, hospitalitzacions passades i operacions, malalties infeccioses, història de les al·lèrgies conegudes.
• Història social: any de naixement, residències, estat econòmic i social, hàbits ( dieta, medicacions, tabac, alcohol).
• Història familiar: llistat de malalties que ha tingut la família del pacient que poden tenir incidència sobre ell mateix.

L'examen físic és l'examinació del cos del pacient buscant signes d'una possible malaltia. El metge utilitza els sentits de la vista, l'oïda, el tacte i a vegades l'olfacte. S'utilitzen quatre mètodes principalment: inspecció, palpació, percussió i auscultació. L'examen clínic engloba l'estudi de:

• Signes vitals, incloent el pes, l'alçada, la temperatura, la pressió arterial, el pols, la respiració, i la saturació de l'hemoglobina.
• L'aspecte general del pacient i indicadors específics de la malaltia.
• La pell.
• El cap, els ulls, les orelles i la gola.
• El cor i els grans vasos.
• Els pulmons i les vies aèries.
• Abdomen i recte.
• Genitals.
• L'espina i les extremitats.
• El cervell, la consciència, els nervis cranials i perifèrics, etc.
• L'estat mental, l'orientació.

Les imatges i les proves de laboratori poden ser demanades pel metge si ho creu necessari.

La decisió mèdica inclou un procés d'anàlisi i síntesi de totes les dades nombrades anteriorment, juntament amb una llista de possibles diagnòstics (diagnòstics diferencials), amb els quals es pot tenir una idea per obtenir un diagnòstic definitiu que expliqui els símptomes del pacient.

El pla de tractament inclou proves addicionals de laboratori i estudis, l'inici de la teràpia, la possible referència a un especialista i un seguiment del pacient.

Aquest procés és utilitzat en l'assistència sanitària primària així com també és utilitzat per especialistes. Només treu uns minuts si el problema és simple. D'altra banda, pot durar setmanes si el pacient s'ha hagut d'hospitalitzar amb símptomes complicats o símptomes multi-orgànics.

En visites posteriors, el procés pot ser repetit per obtenir noves dades com símptomes de nova aparició, nous descobriments durant l'exploració física, o els resultats del laboratori o imtages.

[edita] Àrees mèdiques

• Especialitats
• Disciplines relacionades (infermeria, odontologia, etc.)
• Investigació i docència

[edita] Carrera de Ciències Mèdiques

L'educació mèdica, lluny de ser quelcom estàndard, varia considerablement de pais a pais. No obstant, l'educació per a la formació de professionals mèdics implica un conjunt d'ensenyaments teòrics i pràctics generalment organitzats en cicles que progressivament es van especialitzant.

[edita] Matèries bàsiques

Segueix una llista de matèries bàsiques de formació de la carrera de medicina:

• Anatomia: és l'estudi de l'estructura física dels organismes.
• Citologia: estudi de la cèl·lula en condicions fisiològiques.
• Histologia: estudi dels teixits en condicions fisiològiques.
• Anatomia patològica: estudi de les alteracions morfològiques que acompanyen a la malaltia.
• Bioètica: és el camp d'estudi que comprèn la relació entre la biologia, la ciència la medicina y l'ètica.
• Bioestadística: aplicació de l'estadística al camp de la medicina en el sentit més ampli. Els coneixements d'estadística són essencials en la planificació, avaluació i interpretació de la investigació.
• Biofísica: és l'estudi de la biologia amb els principis i mètodes de la física.
• Biologia: ciència que estudia els éssers vius.
• Bioquímica: estudi de la química en els organismes vius, especialment l'estructura i funció dels seus components.
• Embriologia: estudi de les fases inicials del desenvolupament d'un organisme.
• Farmacologia: és l'estudi dels fàrmacs i els seus mecanismes d'acció.
• Fisiologia: estudi de les funcions normals del cos i el seu mecanisme íntim de regulació.
• Genètica: estudi del material genètic de la cèl·lula.
• Història de la medicina: estudi de l'evolució de la medicina al llarg de la història.
• Patologia: és l'estudi de les malalties en tots els seus aspectes, és a dir, enteses com a processos o estats anormals de causes conegudes o desconegudes.
• Psicologia mèdica: estudi des del punt de vista de la medicina de les alteracions psicològiques que acompanyen la malaltia.
• Medicina Interna: es considera una de les grans branques de la medicina. És l'estudi de les patologies de l'adult i té múltiples subespecialitats que inclouen cardiologia, gastroenterologia, nefrologia, dermatologia i moltes altres.
• Cirurgia: Inclou totes les especialitats quirúrgiques de la medicina com ara la medicina general, la urologia, la cirurgia plàstica, la cirurgia cardiovascular i la ortopèdia entre d'altres.
• Pediatria: És la branca de la medicina que s'encarrega dels nens.
• Psiquiatria: És la branca de la medicina que s'encarrega d'atendre les malalties mentals.
• Ginecologia: És la branca de la medicina que s'encarrega d'atendre les patologies de la dona no relacionades amb la gestació.
• Obstetricia: És la branca de la medicina que s'encarrega de la gestació i tot el que hi estigui relacionat.

[edita] Matèries relacionades

• Fisioteràpia: és l'art i la ciència de la prevenció, tractament i recuperació de malalties i lesions mitjançant l'ús d'agents físics, tals com el massatge, l'aigua, el moviment, la calor o l'electricitat.
• Nutrició: És l'estudi de la relació entre el menjar i la beguda i la salut o la malaltia. El tractament nutricional és realitzat per dietistes i prescrit fonamentalment en diabetis, malalties cardiovasculars, malalties relacionades amb el pes i alteracions de la ingesta, al·lèrgies, malnutrició i neoplàsies.
• Logopèdia: És una disciplina que engloba l'estudi, prevenció, evaluació, diagnòstic i tractament de les patologies del llenguatge ( oral, escrit i gestual) manifestades a través de trastorns de la veu, la parla, la comunicació, l'audició i les funcions orofacials.

[edita] Restriccions legals

En la majoria de països, és un requeriment legal per exercir de metge l'estar llicenciat o registrat. En general, això implica tenir un títol lliurat per una universitat i una acreditació d'un col·legi de metges o una organització nacional equivalent, que pot demanar a l'interessat la superació d'una sèrie d'exàmens. Això permet obtenir un nivell més elevat entre els metges qualificats. A més prevé els pacients de possibles persones que es fan passar per metges sense tenir el títol.

[edita] Crítica

La crítica de la medicina té una llarga història. A l'edat mitjana, molta gent considerava que aquesta ciència no era pròpia dels cristians, ja que la malaltia era considerada com a un càstig de Déu. Déu es considerava el metge diví que enviava malalties o curava depenent de la seva voluntat.

Durant el segle XX, els metges cada cop es van centrar més en la tecnologia que els permetia fer millores sorprenents en els tractaments dels seus pacients. La mecanització de la medicina, cada cop més a mesura que passaven els anys, va crispar l'ambient i va fer que les crítiques fossin més intenses.

La crítica de la medicina moderna ha fet millorar la medicina actual, ja que en moltes universitats s'ensenya als estudiants ètica mèdica, holística i el model biopsicosocial entre d'altres.

[edita] Metges famosos

[edita] Vegeu també

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Medicina

• Història de la Medicina
  • La medicina en català, del manuscrit a la impremta (Temes de Sciència.cat)
• Col·legis de metges
  • Catalunya
    • Barcelona
    • Girona
    • Lleida
    • Tarragona
  • País Valencià
    • (castellà) Alacant
    • (castellà) Castelló
    • (castellà) València
  • Illes Balears: (castellà) Illes Balears
  • Andorra: Andorra
  • Catalunya Nord: (francès) Conseil departamental des Pyrénées-Orientals de l'Ordre nacional des médecins - Consell departamental dels Pirineus-Orientals del Col·legi Nacional de Metges
• Associacions d'estudiants
  • Associació d'estudiants de Ciències de la Salut: AECS
• Directoris de Metges
  • Doctoralia: Directori de metges en exercici privat a Espanya

Principals camps de les Ciències de la Salut
Ciències del laboratori clínic | Educació Física | Farmàcia | Fisioteràpia | Infermeria | Logopèdia | Medicina | Nutrició | Odontologia | Optometria | Podologia | Psicologia Clínica | Teràpia Ocupacional | Salut Pública | Veterinària