Cerca

Eines

En altres llengües

Escultura

Hermes de Praxitel.

L'escultura és una de les Belles Arts en la qual l'artista s'expressa mitjançant volums i espais. És l'art de modelar o tallar en fang, pedra, fusta o un altre material. L'escultura és l'art plàstic pròpiament dit doncs és l'art de modelar figures i reproduir objectes amb volúm. En ella, s'incloïen antigament totes les arts alfareres, les de talla i cisell juntament amb les de fosa i modelat. També s'entén per escultura l'obra feta per l'escultor.

[edita] Funció de l'escultura

Al llarg de la major part de la història de la humanitat, la majoria de persones eren illetrades, i l'escultura va complir, a més de la funció estètica, una funció didàctica o pedagògica, per a explicar al poble determinats esdeveniments o conceptes. Així, en l'Edat Mitjana, en l'època de l'art romànic, és freqüent referir-se als relleus dels timpans de les portades com «bíblies en pedra», executats per a il·lustrar a la població analfabeta.

La funció ornamental pot estar lligada a alguna de les altres funcions, encara que de vegades pot ser l'objectiu principal, com passa amb la decoració vegetal o la geomètrica. En els estils anicònics, com l'islàmic o l'hebreu, compleix un paper fonamental. També en gran mesura l'escultura del segle XX, sobretot l'abstracta, compleix principalment aquesta funció. Els antics grecs i romans van plasmar en les seves estàtues la seva concepció de 'bellesa ideal', encara que l'escultura com obra d'art, amb valor propi, és un concepte modern.

[edita] Tipus

L'escultura es divideix en dues grans branques, la estatuaria i la escultura ornamental, segons representi la forma humana i expressi les concepcions suprasensibles de l'home o s'ocupi a reproduir artísticament els altres éssers de la natura, animals o vegetals. La primera duu amb propietat el nom d'escultura i té un ideal propi, ocupant la segona un paper secundari al servir d'auxiliar a la primera i a l'arquitectura.

Les estàtues són les escultures aïllades que representen una entitat específica.
Els relleus són les escultures tallades a partir d'un fons o unides a un fons.
Els busts són escultures de les espatlles i el cap de només una persona.
L'escultura cinètica implica aspectes de la física de moviment, com les fonts o els mòbils.
Joieria

[edita] Tècniques

Els escultors solen preparar la seva obra formant un model amb argila o guix de la figura. Aquest model equival a l'esbós del pintor o el plànol de l'arquitecte. El procediment fonamental i clàssic seguit pels escultors és l'esculpit, servint-se d'escarpra, burí o cisell segons els casos doncs fins i tot els altres procediments de fondre i modelar exigeixen retocs de cisell si l'obra ha de sortir perfecta. S'usen a més el modelat o buidatge, el cisellat, el repujat, l'embotit, el gravat i l'estampat o encunyat.

Esculpir consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la figura que es pretén.
Modelar és donar a una pasta la desitjada forma afegint o treient porcions de massa.
Buidar és obtenir una forma en buit o buida per a omplir-la després amb un material fos o una pasta qualsevol i assolir la positiva.
Cisellar és retocar amb cisell les figures obtingudes pel buidatge i també formar baixrelleus amb el cisell en una làmina metàl·lica.
Repujar és produir en una làmina de metall a força de martell sobre algun motlle els relleus i els buits necessaris per aconseguir la forma que es pretén.
Gravar és fixar per incisió (mitjançant cisell, burí o aiguafort) sobre material dur un dibuix qualsevol.
Estampar o encunyar és imprimir sobre una làmina de metall o de pasta un encuny amb les figures en buit perquè aquestes resultin en relleu.
Embotir és aplicar sobre un motlle dur una prima xapa de metall preciós perquè a força de cops prengui les seves formes i després, treient la xapa i unint les vores quedi una estàtua o objecte artístic buit però amb aparença massissa. També es diu embotit o incrustat el resultat d'introduir algunes peces en les obertures o solcs practicats en d'altres.

[edita] Materials

L'argila és un dels materials més antics utilitzats per l'home per ser fàcil de modelar i no necessitar d'utensilis especials, ja que es poden utilitzar simplement les mans. Amb el fang es poden crear motlles per a després treballar amb altres materials. Si s'empra com material definitiu ha de coure's; en aquest cas rep el nom de terracota.

La pedra és un material emprat desde l'antiguitat per trobar-se abundantment en la natura. Per a treballar la pedra es necessiten eines especials. Les pedres més comunes en l'escultura són:
- Pedra calcària: roca sedimentària tova i fàcil de treballar; s'empra en labors minucioses. La seva conservació depèn molt de la qualitat de les pedreres. S'ha utilitzat molt en escultura monumental.
- Marbre: pedra calcària metamòrfica, de gra fi i compacte. El seu tractament de la superfície pot ser molt variat, obtenint diferents teixidures, com tersura, aspror, etc. Per ser un material bastant perdurable va ser un dels preferits pels grans artistes de l'Antiguitat i el Renaixement.
- Gres: roca sedimentària molt fàcil de treballar en pedrera, amb humitat natural; s'empra en labors minucioses. S'ha utilitzat molt en escultura de capitells romànics.
- Alabastre: és un mineral de guix, de color groguenc, semblant al marbre a primera vista. És fràgil i trencadís, però molt fàcil de treballar. Lleugerament translúcid.
- Granit, diorita i altres pedres dures.
El ferro és un metall que s'utilitza per a fer escultures, mitjançant diferents tècniques de treball. Aquestes són:
- Repujat: consisteix a copejar xapes o varetes de ferro, en fred o en calent, per a donar-li les formes que l'artista cerca.
- Soldadura elèctrica: la soldadura elèctrica s'utilitza fonent un elèctrode de ferro en les superfícies que es desitgen unir, per obra del pas de corrent elèctric. Es caracteritza per efectuar una unió summament sòlida i rígida. Això permet unir objectes de ferro diversos (ferralla, peces preformades mitjançant el mètode anterior, etc.).
- Soldadura autògena: aquest tipus de soldadura permet generar una escultura amb una tècnica similar a la qual es practica amb l'argila. La fortalesa de la soldadura és menor que aquella assolida per la soldadura elèctrica, però té l'avantatge de permetre la creació d'obres més plàstiques. Actualment s'utilitza l'acer, per a realitzar escultures que estaran a la intempèrie.

La fusta és un material molt estimat pels escultors, per les seves propietats físiques i bons resultats. Hi ha molts tipus de fusta i segons les seves qualitats pot deixar-se l'escultura en el seu color natural o per contra pintar-se. Les fustes anomenades nobles es solen deixar en el seu color natural. Són la noguera, el roure, el faig, el cedre, la caoba i d'altres.

La fusta es talla almenys cinc anys abans d'executar l'obra, en l'estació d'hivern quan la sàlvia es troba a les arrels i d'aquesta manera s'aconsegueix que la fusta estigui ben seca i sense donar lloc a descomposició de la matèria. Els arbres presenten uns troncs amb diàmetres més o menys limitats i això obliga a que es facin peces diferents i apropiades per a dur a terme l'obra. Els trossos s'uneixen amb espigues i es peguen amb una cola especial. Si l'escultura té un acabat de policromia, les juntes poden dissimular-se més, ja que la pintura taparà el material de farciment. Sovint les escultures de fusta s'alleugereixen fent buit el seu interior.

[edita] Història de l'escultura

Des dels temps més remots l'home ha tingut la necessitat i l'oportunitat d'esculpir. Al principi ho fa amb els materials més simples i que es troben a mà: fang i fusta. Després va emprar la pedra, els metalls i d'altres.

Els pobles de la prehistòria van fer escultures relacionades amb la religió i els mites. De vegades eren simples amulets. S'han trobat també en alguns soterraments de nens, ninots de tot tipus, fins i tot alguns d'articulats, com les marionetes.

[edita] Àsia

Diferents formes de l'escultura es van utilitzar a l'Àsia, amb moltes peces d'art religiós que es basen en l'hinduisme i el budisme.

[edita] Sud-est Asiàtic

Les escultures més antiges del món provenen de la Vall de l'Indus, actual Pakistan, daten de l'any 3.300 aC, i van ser trobades al Mohenjo-daro i a Harappa. Més tard, quan l'hinduisme, el budisme i el jainisme van desenvolupar-se més, l'Índia va produir escultures de bronze i pedra de gran complexitat. Algunes d'elles, com la cova dels temples d'Ellora i Ajanta, són exemples de l'arquitectura india tallada sobre roca, considerat un dels més grans projectes esculturals del món.

Durant els darrers segles abans de crist, al nord de la Índia (actualment el sud d'Afganistan i nord de Pakistan), es van fer més escultures anatòmicament realistes, que sovint representaven episodis de la vida i ensenyaments de Buda. Encara que l'Índia té una llarga tradició escultòrica i un domini de la iconografia, Buda mai va ser representat en forma humana abans d'aquest moment, sino només a través de símbols, com la stupa. Aquesta alteració en l'estil pot deure's al fet que l'escultura budista de Gandara podria haver rebut influència persa.

A Tailàndia, l'escultura va ser gairebé exclusivament de les imatges de Buda. Molts temples són escultures daurades i, en ocasions, enriquides amb incrustacions. Una gran part de l'escultura hindú d'Angkor encara es conserva.

[edita] Xina

Artefactes procedents de Xina es remunten ja a l'any 10.000 aC i des de l'antiguitat existien escultors xinesos, però el gruix del que més es coneix com escultura xinesa prové d'uns pocs períodes històrics.

El primer període d'interès va ser la dinastia Han (206 aC- 220), començant per l'espectacular exèrcit de terracota reunit a la tomba de Qin Shi Huang, el primer emperador de la important però de curta durada dinastia Qin que va precedir a la de Han.

La primera escultura budista que es troba a la Xina data del període dels Tres Regnes (segle III), mentre que l'escultura de les Grutes de Longmen, prop de Luoyang (província de Henan) ha estat àmpliament reconeguda per la seva elegància i qualitats especials.

El període considerat com l'edat d'or de la Xina és la dinastia Tang, coincidint amb l'edat mitjana a Europa. Figures decoratives d'aquesta època es van fer famoses al món occidental durant la primera meitat del segle XX.

[edita] Japó

La majoria de les escultures japoneses s'associen amb la religió. Durant el període Kofun del segle III, les escultures d'argila (haniwa) s'aixecaven fora de les tombes. A l'interior de la Kondo de Hōryū-ji es troba la Trinitat de Shaka (623), l'històric Buda flanquejat per dos bodhisattvas, i també els Reis Guardians de les Quatre Direccions.

[edita] Àfrica

L'art africà té una èmfasi especial en l'escultura. Encara que els antropòlegs sostenen que el primer escultures a l'Àfrica són de la cultura Nok de Nigèria que la data al voltant de 500 aC, l'art de l'àfrica faraònica data molt abans que el període Nok. Escultures de metall de la part oriental d'Àfrica occidental, com Benín, són considerades entre les millors que s'ha produït. L'art ocupa un paper essencial en la vida dels pobles africans i les comunitats de tot el continent. Aquests objectes signifiquen molt per a la gent i són de gran significat a les tradicions que les produeixen.

Les escultures són creades com a simbols i reflecteixen les regions on es realitzen. Tret dels materials i tècniques utilitzades, les peces tenen funcions que són molt diferents d'una regió a una altra. A l'Àfrica occidental, les figures han allargat els òrgans, tenen formes angulars i trets facials que representen a un ideal més que una persona. Aquestes figures s'utilitzen en rituals religiosos. Cada regió donava un estil únic i un sentit a les seves escultures. El tipus de material i el propòsit per a la creació de l'escultura a Àfrica reflecteixen la regió de la qual les peces són creades.

[edita] Amèrica

L'escultura a Amèrica Llatina es va desenvolupar en dues zones separades i distintes, al nord de Mèxic i al Perú al sud. En ambdues zones, l'escultura va ser inicialment de pedra, i més tard de terracota i metall, a mida que les civilitzacions en aquestes zones s'anaven fent tecnològicament més competents. A Amèrica del Nord, la fusta va ser esculpida per a tòtems, màscares, instruments i embarcacions.

La història de l'escultura als Estats Units després de l'arribada dels europeus reflecteix els valors cívics i el cristianisme protestant. L'escultura de finals del segle XIX era amb freqüència clàssica, sovint romàntica, però va mostrar un gir de manera espectacular cap a un realisme narratiu, gairebé periodístic.

[edita] Europa

[edita] Escultura Greco-romana clàssica

L'escultura de l'antiga grècia va marcar les característiques singulars de la tradició europea clàssica:

Creació de figures humanes, amb homes de cos atlètic i nus femenins.
Creació de busts on es mostraven signes de l'edat i del caràcter.

La figura en l'escultura clàssica grega és una referència a la condició o el paper de la persona representada. Els atletes, sacerdotesses i déus poden ser identificats per les seves vestimentes i aformaments o per la falta dels mateixos. Posteriorment, nus en l'escultura i la pintura han representat una forma d'ideal, ja es tracti d'innocència, l'obertura o la puresa.

[edita] Escultura Gòtica

L'escultura va evolucionar des de les primeres obres d'estil rígid i allargat, influides pel romànic, en un sentit més espaiós i naturalista a finals del segle XII i principis del segle XIII.

[edita] Escultura Renaixentista

La transició del gòtic al Renaixement a Itàlia es demostra per una tendència cap al naturalisme influències de l'escultura clàssica. Un dels escultors més importants en el renaixement clàssic va ser Donatello. El major assoliment del que els historiadors de l'art es refereixen al seu període clàssic com és l'estàtua de bronze titulada David (no confondre amb el David de Michelangelo), que actualment es troba situat en el Bargello de Florència. En el moment de la seva creació, fou la primera estàtua nua i dreta des de l'antiguitat.

Durant l'Alt Renaixement, Miquel Angel va ser un escultor actiu amb obres com David i la Pietat, així com Bacus, Moisés, Raquel i els membres de la família Medici. El David de Miquel Àngel és possiblement l'escultura més famosa del món.

[edita] Escultura Manierista

Durant el període manierista, es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el realisme de la peça. Un exemple d'això són algunes obres de Giambologna, on les figures no es mostren en posicions naturals però si que transmeteixen sentiment.

[edita] Escultura Barroca

En l'escultura barroca, les figures tornen a adquirir una nova importància. Per primera vegada, l'escultura barroca sovint tenien múltiples angles de visió ideal. L'escultura barroca sovint afegia altres elements escultòrics, com per exemple, fonts d'aigua. Sovint, els artistes barrocs fusionaven escultura i l'arquitectura intentant crear una experiència transformadora per a l'espectador. Gianlorenzo Bernini va ser un dels més importants escultors del Barroc. Les seves primeres obres s'inspiren en l'escultura hel·lenística de l'antiga Grècia i la Roma imperial. Una de les seves obres més famoses és l'èxtasi de Santa Teresa.

[edita] Neoclassicisme

Durant el període neoclàssic, els representants més coneguts són l'italià Antonio Canova, l'anglès John Flaxman i el danès Bertel Thorvaldsen. L'estil neoclàssic europeu també va arribar als Estats Units, on la seva influència es va produir una mica més tard i s'exemplifica en les escultures de Rinehart William Henry.

[edita] Cànon de proporcions

Cànon de Leonardo da Vinci

El cànon és el conjunt proporcions ideals de la figura humana i les seves regles de composició, molt utilitzades pels antics artistes egipcis i grecs. Representa en escultura i en pintura el que el mòdul en arquitectura. Els artistes grecs del segle d'or (segle V aC) van tenir ja el seu cànon atribuït principalment a l'escultor Policlet i encara que des de llavors ha anat experimentant variacions en mans dels antics i moderns artistes, va quedar ben establert pel pintor Leonardo da Vinci, a finals del segle XV, adoptant-lo la majoria dels pintors i escultors.

La mesura fonamental del cànon florentí, presa de l'home ben constituït, està en el cap. Aquesta es considera, en altura, com la vuitena part de tot el cos, sent la cara la desena part del mateix i d'altura igual a la longitud de la mà. Estant l'home en peus i estenent els braços, determina un quadrat perfecte amb les línies que baixen a plom i passen pels extrems de les mans i les quals horitzontalment es tendeixen sobre el cap i sota els peus. Les diagonals d'aquest quadrat es tallen en l'última vèrtebra lumbar i fixen en el centre de tota la figura. Llençant una horitzontal per aquest punt central es divideix l'home en dues parts iguals i cadascuna d'aquestes en altres dues, per línies paral·leles que travessin per la meitat del pit i pels genolls. El cap es divideix al seu torn en quatre parts iguals, sent una d'elles altura del nas.